Un assaig de poesia en català

To so moji poskusi poezije v katalonščini. Preveč imam rad poezijo in preveč sem prepričan, da jo lahko pišeš le v maternem jeziku (ali pa vsaj v jeziku, ki ga zelo dobro obvladaš), da bi se lahko z njimi hvalil. A vendar: glede na to, da so ti moji pesniški poskusi (v bistvu gre za nekaj mojih starih poezij, ki sem jih za to priložnost prevedel v katalonščino) zmagali na samooklicani »Literarni nagradi Sant Jordi«, mislim, da jih lahko objavim v svojem blogu (še zlasti, ker močno dvomim, da jih bo kdo kdaj tudi zares prebral).

Aquests són els meus assaigs de poesies en català. Sóc massa convençut que la poesia només es pot escriure en la teva llengua materna (o almenys en una que coneixes molt bé) per a vanar-m'en. Tanmateix, com aquests meus assaigs poetics (que només són velles poesies meves que vaig traduir en català) van guanyar el autoanomenat »Premi literari Sant Jordi«, em crec que puc publicar-los en el meu bloc (sobretot perquè dubto que mai algù els llegirà).

Dia de Sant Jordi

Ja fa molt temps
que em pregunto
d’on ve
el color de les roses.
Ja fa molt temps
que em pregunto
d’on ve
l’olor de la sang.
Ja fa molt temps
que em pregunto
d’on ve
la nostra força
per a escapar cada dia
de la ferocitat
dels dracs que volen
saciar les seves boques
afamades.
Encara no he rebut resposta.
Avui, però,
et donaré una flor
vermella
i tu m’agrairàs
amb un petó
que potser em farà
entendre perquè seguim
lluitant contra
monstres que tornen
cada cop més forts,
cada cop més plens de ràbia
per a trencar el somni
de les nostres vides inestables.


El llibre

Ahir vaig obrir un llibre
i en van sortir
princeses i mags,
savis, boigs, reis,
pagesos amb fusells
de ràbia,
vaixells carregats amb or
des de llunyanes terres
i carros mullats
de la suor i dels anhels
dels que els conduïen.
Tot això va sortir
del meu llibre
i més encara,
però jo havia d’anar
al mercat,
a la botiga
i al treball
i no podia
endur m’ho tot darrere.
Era un problema
gran, però
ho he resolt
(tot i que encara
no sé com vaig
aconseguir-ho)
i ara ho veig,
ho veig molt bé:
hem de ser prudents,
car cada llibre té un món
dins de les
blanques pàgines que el formen
i es desperta
cada vegada que trenquem
llur innocència.


Poema sense nom

Quan la força
d’afrontar la vida
se me’n va,
escric una poesia.
És la meva manera
de renovar l’aliança
amb aquest món
(que potser no és el millor
però és el nostre
i no en tenim cap altre).
Amb els mots
intento fer un pont
que connecti els meus anhels
amb la gràcia
de la realitat que ens envolta.
No sé si ho faig bé.
Però no puc
fer-ho d’altra manera,
ara ja la nit s’acosta,
el dia m’ha cansat
i el demà necessitarà
més força.


El gat

Ahir vaig veure un gat
que dormia
entre les escombraries
de les nostres vides
plenes de desigs
trencats.
I em deia:
coneix el
gat l’absurd d’un temps
que balla vertiginosament
entre les escombraries
del nostre món
i els somnis
d’aventures que feia Adam
en la serenitat de l’Eden?
Potser. Però és que
gens no li interessa.
Sóc jo el boig
que tot el jorn
em preguntava
si hem d’envejar-lo.